Ressenya sobre el llibre: Fins a l’última pedra

Vaig agafar Fins a l’última pedra, publicat aquest any per Editorial Males Herbes, amb les expectatives altes, i això sempre fa por. Per una banda, fa temps que segueixo la Berta Creus per xarxes i m'agrada com s'expressa i la cura que té amb el llenguatge. Per l'altra, havia sentit a dir que recordava a Pedro Páramo i a Canto jo i la muntanya balla, dos llibres que m'encanten.

El llibre comença quan un home arriba a un poble abandonat, on una vella que es dedica a traginar pedres li demana que s'escolti el que li diuen. I, així, ens trobem amb dues històries entrellaçades: la d'aquest home, que està explicada a dos temps (present i passat), i la del poble, mitjançant les llegendes i les anècdotes que li xiuxiuegen les pedres.M’ha semblat una lectura exigent però meravellosa. M'ha agradat tant per la forma com pel contingut. Certament, recorda al llibre de Rulfo, sobretot per l'inici de la història i una mica per l'estructura, i també al de Solà, pel llenguatge, però l'autora sens dubte té una veu pròpia. També entenc que es consideri una novel·la de contes, uns contes que conformen una unitat (estan connectats com a mínim en l'espai).

És un llibre breu per llegir amb calma: té un llenguatge treballat, que flueix i que descriu sensacions d'una manera molt gràfica, però demana atenció perquè reprodueix narracions orals, pensaments i registres rurals d'altres èpoques. La història de la vida de l'home m'ha agradat, em tenia molt intrigada, però el que m'ha enamorat són les històries que expliquen les pedres. Moltes les he rellegides simplement per gust o per acabar d'entendre-les (si, en llegir-ne alguna, us quedeu amb la sensació de no haver acabat d'entendre-la, feu-me cas i torneu-la a començar). Em quedo amb la de la filla de la Molsosa i la del cirerer, però pràcticament totes les he gaudit molt (la del cavall, la de la noia amb el cor massa gran, la de la dona a qui literalment se li enganxa una paraulota, la de la noia amb el moment de bifurcació a la vida, la de la Tinyosa, la de la dona que treballa en una taverna, etc.). Són contes que expliquen coses que van passar al poble, i m'ha encantat que molts incloguin personatges de llegendes catalanes o moments de realisme màgic.

Fins a l’última pedra és un llibre sobre la cerca de les arrels, sobre la identitat, sobre les càrregues que heretem... sobre les pedres com a testimonis i vestigis del passat. Després d'aquesta lectura, si una cosa sé és que no tornaré a mirar les pedres de la mateixa manera. Ai, si poguessin parlar!