A la finestra d’un record

Un carreró. Una casa estreta. Alta. La finestra de l'últim pis oberta, deixant passar un aire tímid que refresca per moments una transpiració insistent.

Migdia. Ulls entretancats en aquesta letargia en què se submergeix el poble després dels copiosos menjars estiuencs. No se senten les altres criatures jugant en la plaça. Fins i tot els gossos dormen. Fins i tot els televisors s'han tornat murmuris gairebé imperceptibles, fent una becaina aprofitant que els teleespectadors no miren.

Jo estic en aquest entreson que és un sí-però-no, un gairebé-gairebé, un estic-a-punt; però el que em manté amb un peu fora del món oníric, és el sentit de l'oïda. Escolto, semiinconscient, el so que està per arribar.

I arriba.

Puja per les parets centenàries de pedra esquerdada. Fa vibrar cristalls. Cruixir bigues. Tremolar sòls. Moure cortines sense necessitat de vent. Dringar llums. Dibuixar-me un somriure.

Aquest so fragorós. De terra llaurada adherida a unes rodes exagerades. De préssec recentment tallat i de vinya regada. De branques d'olivera. De granota blava elèctrica a mig posar, amb mànigues lligades a la cintura. D’una calba coberta per una gorra amb publicitat vuitantera. D'escuradents en boca. De tatuatges fets amb una agulla de cosir i tinta de bolígraf en una cel·la de Postguerra. De braços bruns i pell adherida a un cos esquelètic. D'un sol ull. De motor vell que se sent jove i anuncia la seva arribada.

Aquest so: el del meu avi, tornant del camp, sobre el seu tractor. Al pas del qual, deixaven de dringar els llums, de moure's les cortines, de tremolar els sòls, de cruixir les bigues, de vibrar els cristalls i el meu somriure era l’únic que es mantenia.

Llavors i només llavors, sabent-ho de tornada, podia deixar-me caure als braços de Morfeu i fer la migdiada.