Allò essencial

C Surto de la biblioteca i em dirigeixo a casa de l’àvia; aquesta nit sopo amb ella. Avui també arrossego els peus. L’angoixa, ara de la mida d’una taronja, segueix instal·lada a la boca de l’estómac. Em passa sempre que no aconsegueixo resoldre l’embull que jo mateix creo al teixir les històries que escric.

L’àvia triga a obrir. Com totes les àvies. Li faig dos petons i, mentre emplatem a la cuina, penso en com m’agradaria llançar-me jo i el portàtil per la finestra. En segon pla, escolto la remor de la televisió del menjador i com ella m'explica que últimament no s’està trobant gaire bé.

De sobte, sona el telèfon.

—Ves-hi tu, Sergi, que jo no arribo.

A aquelles hores sempre acostuma a ser algú de la família, així que, en despenjar, contesto amb el meu "Persianes Antònia, dígame" habitual.

No és cap familiar.

—Bona nit. Amb la senyora Carmen, si us plau? Som de la teleassistència.

—Disculpi, pensava que era algú altre —m’excuso—. Sóc el seu net.

L’àvia sovint pitja el botó d’emergència sense voler, així que li explico que ha sigut un error i que no tenim cap problema.

—Molt bé, però, què s’hi pot posar, si us plau? —insisteix la noia.

Vaig a la cuina. La meva àvia no hi sent gaire.

—Iaia, els de la teleassistència volen parlar amb tu.

—Teleassistència? —es diu en veu alta—. Els de la medalla! —celebra de sobte, corrents al telèfon.

S'asseu a la cadira. El somriure és immens.

—Hola, bonica, com estàs?

—Parla la noia de la medalla.

—Estic molt bé. Avui ha vingut a sopar el meu net. Com que sap que estic sola, ve, sopa, em fa companyia i després marxa cap a casa seva.

—Parla la noia de la medalla.

—És que la soledat és molt dolenta, saps? I quan ve, veig la glòria. I això que tinc uns fills macos, eh? Però és clar, tots tenen la seva feina…

—Parla la noia de la medalla.

—No estic sola, però en el fons sí que ho estic. Perquè el principal em falta —diu acariciant la fotografia del meu avi.

—Parla la noia de la medalla.

—I també gràcies a vosaltres, que us mereixeu el cel. De veritat que sí. Ara que ve l'estiu sou fabulosos. Perquè, és clar, se'n van de vacances, i estic més sola. I no sabeu l'alegria que em fa quan em truqueu.

—Parla la noia de la medalla.

—Moltíssimes gràcies, de veritat. Un petó molt fort, guapa. Adéu, adéu.