D’aquí cap allà

Algun cop has anat a un taller d'arrossos? Un home es converteix en xef durant unes hores i regira la ceba caramel·litzada de la cassola amb una cullera de fusta i pregunta cinc i sis vegades al llarg del taller. Imagino que més tard seurà a la taula del saló de casa seva, massa gran per a una sola persona, i menjarà l'arròs que s'haurà emportat en una capsa rodona de cartó. Se sentirà orgullós d'haver cuinat, però possiblement el regust a solitud continuï amb ell.

La noia que grava amb el mòbil, que no ha tocat cap cobert ni s'ha embrutat les ungles, segur que es preguntarà què hi feia a un taller de cuina si no li agrada cuinar, ni menjar. Però la pantalla del mòbil la desconcentrarà i no respondrà la pregunta.

D'entre les altres persones del taller hi soc jo. Vaig trobar l’anunci del taller d’arrossos asseguda a la cafeteria mentre esperava la meva filla, que ja té vint-i-tres anys i no s'enfada tan sovint amb mi. M'hi vaig apuntar perquè tinc una mania, no estar-me gaire a casa. De vegades tan sols dono voltes pel carrer, sense anar enlloc, però així sento que faig alguna cosa de profit.

La cuina és neta, la professora enumera els ingredients d'un bon sofregit, s'ha de cuinar lentament, que faci xup-xup explica, i mou les mans, també, a poc a poc. L'arròs bull, necessita temps. L'olor de tomàquet juga amb l'extractor metàl·lic, afegeixo l'all i el julivert i recordo quan l’àvia cuinava musclos a la marinera els dissabtes al migdia. No tenia pressa ella. El caldo de l'arròs s'ha absorbit, la professora ens serveix una cullerada a cada un. Llavors, en tastar la barreja de sabors, hi penso. En la meva mania de no parar per casa. Tanco els ulls i m’adono que, per molt que vagi d’aquí cap allà a totes hores, no aconsegueixo atrapar la vida. Se m’escapa. M’empasso la cullerada. A la llengua hi noto la sal, la ceba, el tomàquet, l'all i la por.