Els siamesos mai són bessons

“És un cicle: enllacem constantment inicis i finals perquè formen part de nosaltres”

REVISTA WRITER AVENUE

Laura Llargués

6/21/20245 min leer

Al principi no se n’havia adonat. Havia estat un d’aquells canvis graduals, lents. Dels que fàcilment es passen per alt. Se n’alegrava, i tant! Que els amics siguin feliços sempre és bon senyal. Un motiu de celebració. Que ho siguin per haver conegut algú, sempre condueix a xerrades disteses i una mica tímides potser, al principi, com qui no li vol donar importància. Sense emoció, casual. Un monòleg que claudica amb la frase final “però bé, no som res, eh”. I després, o en el fons, perquè segurament fos així des d’aquell mateix principi sense importància, soliloquis intensos on es proporcionen tots els detalls de les aventures emocionals. On s’entreveu la il·lusió i, fins i tot, es confessa com a paraula prohibida. Al cap i a la fi, la il·lusió es reserva per les persones importants i una vegada dita en veu alta ja no hi ha marxa enrere. Els ulls brillen i es contagia la lluïssor, la felicitat. Tothom es torna més atractiu. El món ja no sembla tan inhòspit, hi ha esperança en la nova manera de relacionar-se. Però amb tot inici també es comença a gestar un final. Inherent. Implícit. No es pot evitar. L’inici sorgeix perquè alguna altra cosa ha acabat; un punt d’inflexió a la història personal. Toca acomiadar-se d’aquelles coses intangibles que precedeixen l’esdeveniment. I també, lentament; molt lentament, s’acosta el desenllaç del nou principi.

És un cicle: enllacem constantment inicis i finals perquè formen part de nosaltres. Ho tenim tant interioritzat que no els percebem. Fins que, quan ja no hi ha marxa enrere, ho notem com la condemna que les nostres decisions han acceptat sense consulta prèvia.

El final es deixa veure entre les anècdotes que s’expliquen, per exemple, que cada vegada en són més. I aquí ho sospites: si te n’han d’explicar tantes és perquè tu, l’amistat, no hi has estat. Et comences a plantejar si a.P —abans de la Parella—protagonitzàveu plegats aquelles històries i per això mai te n’havia comentat tantes. Llavors, fent càlculs segurament innecessaris, constates que, efectivament, les estones junts s’estan reduint en assiduïtat i temps. El mateix temps que mai havia tingut rellotge, ara té corretja i un nom gravat dins l’esfera coronant les manetes que marquen les hores d’esbarjo i disponibilitat. Ja no hi ha vacances junts sinó, com a molt, un dia per escapar-vos plegats a la platja on havíeu estiuejat tants anys. Tampoc hi ha tardes de cinema perquè ja ha vist les pel·lícules que t’interessen de la cartellera. Que us interessen. Però t’han passat per davant en qüestió de prioritats. I, si abans erets la persona cinèfila del seu llistat d’amistats, ara l’altra pot ser la persona perfecte per qualsevol cosa que mai li hagi interessat anteriorment. Ni mencionar els diumenges de vermuts improvisats! Et preguntes si estem condemnats a poder improvisar el vermut amb els amics només quan no tenen parella —parella, no xicot o xicota, que sona menys seriós i ja ets prou gran perquè els altres diguin parella i tu cites de Tinder—. Et fa por que un dia tothom en tingui i sigui el pretext per no fer el vermut plegats a Sant Antoni i que tu només puguis dir: ho entenc, tranqui, jo també tinc (aquí canvies el complement directe) molta ressaca, o el que sigui que tens aquell diumenge.

I entren negociacions per trobar la jornada que us encaixi als dos, ja que l’amic va molt liat amb la nova vida compartida, arriba el dia que no pots seguir allargant. Havent reservant la trobada amb antelació de tres setmanes, t’escriu el dia abans: et molesta si m’acompanya? És clar que no et molesta! Tens ganes de conèixer l’ésser místic del que t’has après tot tipus de detalls. Que vingui, si com més serem més riurem! I li dius a un altre amic si té ganes d’un sopar a quatre i t’afanyes en baixar al supermercat per proveir-te de pizzes congelades i dues ampolles de vi extres per poder empassar-te-les perquè no tindràs temps ni ganes de cuinar per tants.

La tarda passa lenta i ho prepares tot al mateix ritme, en un tipus de letargia que diràs no saber d’on ve perquè et fa vergonya reconeix-ho. Quan sona el timbre i et dirigeixes cap a la porta, t’obligues a fer les últimes dues passes desenganxat els peus del parquet perquè sonin a passes normals.

Obres i allà tens l'estrella de la nit. Passa, quines ganes de coneixe’t! Sense respondre, t’abraça fugaçment. Olores el seu nerviosisme amb instint animal, i et preguntes si també deu notar que aquí tu ets qui domina. A casa teva es fa el que tu dius i segons la teva disponibilitat. Aquí, la parella no és més cinèfila que la veritat marca, ni tota la resta de cosa de les que s’ha apropiat. Tu pots decidir el seu destí durant les properes dues hores: sou el Cèsar i el gladiador; el lleó i la gasela a Kènia, on fa poc han anat de safari.

Després entren a escena l’amic número 1 i l’amic número 2, l’enredat. Abraçades i ostres, al final no has fet aquell plat tan guai que em vas passar? I t’excuses per la falta de temps i perquè al final sou més i portes lio a la ofi i has sortit més tard —deu minuts que allargues amb teatralitat assajada que et faria guanyar un Gaudí—, però mireu què he preparat!, i ensenyes l’hummus i el guacamole que t’han quedat genials.

Al final, el sopar transcorre distès, sense forçar. Has sortit de la caverna a contracor per veure que ha arribat la primavera: els quatre rieu celebrant el seu amor i tu, en secret, també ho fas per hibernació emocional. Potser l’amic exagerava sobre les seves meravelles, però la parella et cau francament bé i sents que el sentiment es mutu. Ho notes, de tant en tant, una mirada nerviosa que et demana confirmar que “tot està bé, que està sent guai”. Somrius amb els ulls, la boca i el nas, que s’eixampla cap amunt una mica. I la parella ho pren, és clar, com el millor aval.

Després, al llit, penses en les mirades que has rebut al vespre. Els quatre ulls de la parella —ja no et pots referir a l’amic de manera individual— mai més seran els mateixos. Ho notaràs, sobretot, en els seus, els que et són més familiars. És una llàstima, penses, però saps que és part del cicle. I ho acceptes, preguntant-te si algun dia els teus ulls també seran diferents. Com a observador i partícip silenciós de relacions alienes, has descobert que entre tanta il·lusió alguna cosa es perd. No es pas gratuït això de trobar algú amb qui ser veritablement feliç, rumies. La renúncia d'aquella part de l’ànima on es guarda la personalitat serà un preu massa alt a pagar? Agafes el mòbil per seguir el ritual d’abans d'anar a dormir. Llisques el polze cap a dreta i esquerra en aquell aparador virtual i tens clar que difícilment hi trobis la persona mereixedora de la teva individualitat.