Enamorat de la lluna
“El meu veí va ser el primer home a trepitjar la lluna”
REVISTA WRITER AVENUE
Laura Busom Fuertes
7/30/20242 min leer
El meu veí va ser el primer home a trepitjar la lluna. Durant aquell estiu jo tenia sis anys. M'havia explicat que anar a l'espai era com aguantar la respiració en un túnel dels llargs. Podia semblar impossible; tanmateix, s'havia d'intentar. A mi, que m'encantaven els contes després de dinar arraulit al sofà, em deixava bocabadat; i tantes i tantes vegades vaig somiar que viatjava al seu costat, assegut en un seient de 30 cm d'alçada, protegit per un cinturó i el meu peluix preferit sota l'aixella.
M'hi quedava moltes tardes, a casa el Vicenç. Els pares treballaven i no em podien recollir a l'escola. Em preparava un got amb llet fresca i un brioix de mantega, i m'explicava com s'havia trobat desorientat i fora de lloc el dia en què va viatjar a la lluna. Jo, sense interrompre'l, recordava els cops que m'havia sentit sol a classe.
Quan ell en tenia seixanta i jo dinou, vam deixar de ser veïns. Vaig marxar de casa els pares, amb quatre bosses de roba i una guitarra. Vaig viure cinc anys a Dublín i mai no li vaig trucar. Era un bocamoll amb ganes de rebel·lió.
Un migdia de febrer, quan els edificis tremolaven de fred si no veien el sol, em va trucar. Vam quedar de veure'ns algun dia. En penjar, vaig agafar el primer vol que vaig trobar amb destí Barcelona, i al saló de casa seva, vam cruspir-nos un plat de sopa de peix i mandonguilles. Les postres van ser un brioix de mantega, que vam compartir. Abans d'acomiadar-nos ens vam abraçar. Mai no em va retreure que hagués desaparegut.
No fa gaire, mentre preníem cafè, va mencionar la foscor. Sucava la galeta a la tassa, i després d'empassar-se l'últim tros, em va dir:
―Quan vaig trepitjar la lluna vaig tenir por a la immensitat. A la foscor.
Per un moment vaig notar que volia dir-me alguna cosa més; però no ho va fer.
El Vicenç va morir abans d'ahir, 21 de juliol. Quan em van avisar de l'hospital em vaig enfurismar. Estava greu, tenia els pulmons atrotinats i no ho havia dit a ningú. Ara, uns dies més tard i havent paït la notícia, ja no hi estic enfadat. El Vicenç era així, només parlava quan parlava de la lluna, i aquella era la seva manera de comunicar-se.