Farmàcia vint-i-quatre hores

Al carrer Provença hi ha una farmàcia oberta vint-i-quatre hores. Jo en soc un dels dependents. Sé de memòria on guardem les capses d’analgèsics, ansiolítics i broncodilatadors: al segon calaix de la prestatgeria del passadís. Fa més de set anys que hi treballo i mai no hi ha passat res transcendental; fins dimecres al matí, que va entrar per la porta.

Era una noia d’estatura mitjana i duia ulleres de sol. Va demanar-me un paquet de caramels per la tos i un xarop pels refredats. A l’hora de pagar es va apujar les ulleres, les aguantava damunt el cap; i en mirar-me, li vaig veure les pigues infinites i vaig saber qui era.

De petit acompanyava l’àvia a Colors de Patch, una botiga on venien incomptables teles de teixits i colors variats. La dependenta era una senyora gran, més o menys de l’edat de l’àvia, i darrere l’aparador, asseguda a una petita cadira vermella hi havia una nena amb una capsa que feia soroll. Recordo que la movia i jo no podia deixar de mirar-la. Què hi hauria en aquella capsa?, em preguntava sempre que hi anava. Un dia em vaig atrevir a parlar-hi; i ella, amb la cara més pigada que havia vist mai, em va somriure i va obrir la capsa: estava plena de didals.