La sínia del Tibidabo
“Amb vint anys em vaig enamorar d'una noia. Vivia en un sobreàtic il·legal al carrer Balmes”
REVISTA WRITER AVENUE
Vilma Montoliu
7/30/20242 min leer
Amb vint anys em vaig enamorar d'una noia. Vivia en un sobreàtic il·legal al carrer Balmes, molt a prop de la Universitat. Dic que era il·legal perquè l'edifici sencer era de la seva àvia i a ella la deixaven viure a una espècie de cobert que tenien al terrat. A mi aquell lloc em semblava encantador. Estava prou bé, hi tenia un bany molt digne i un fogonet d'aquells típics dels càmpings com a cuina.
Ella en aquell moment estava redactant el TFG i a mi encara em quedava molt per acabar la carrera. Estudiava química perquè segons m'havia dit volia saber el perquè de les coses.
A la nit, des del seu llit, es veien perfectament il·luminades la sínia i l'església del Tibidabo. Les finestres eren molt petitones i tenien uns porticons de fusta que a mi em divertia tancar i obrir.
Molts anys més tard vaig tenir un altre amant que també tenia unes vistes privilegiades del Tibidabo. El seu pis no tenia res a veure amb el d'ella. Aquell apartament m'agradava, però no hi hauria viscut mai. Crec que l'inquilí em va deixar de parlar perquè es pensava que volia portar una muda de recanvi i un raspall de dents, però en realitat jo només volia tornar a fer l'amor contemplant la sínia del Tibidabo.
Com si aquelles dues experiències es poguessin superposar en el temps i pogués tornar a tenir vint anys i vint-i-set a la vegada. Vull estar amb amants diferents i en moments diferents, però totes dues experiències passen al mateix temps.
Ens recordo drets davant de les dues enormes finestres del seu menjador. Hem tornat de sopar. La sínia està il·luminada i jo encara porto el vestit posat i contemplo les vistes i no puc evitar pensar en ella. Somric en recordar la seva mitja cabellera tallada per ella mateixa, aquelles cames llargues d'espigall i com em deia "no critiquis a les persones, només coneixem d'elles un segon".
Ell no té ni idea d'on està el meu cap, no li explicaré mai que als vint anys em vaig enamorar. En aquell moment ve per darrere i m'aparta els rínxols cap a un cantó per acariciar-me el clatell. Noto les seves mans fermes agafades a la meva cintura i jo sé què dir i fer per fer-lo sentir a gust, confiat.
"Quin pis més bonic que tens. M'encanten aquestes vistes, són úniques." I em sento mentidera i una mica impostora, però a la vegada molt poderosa. A mi em fa falta la narrativa, la història, l'erotisme, el tacte i un home, que avui és ell. I si ens veiéssiu des de fora us semblaria que estem trepitjant la mateixa terra i la veritat és que ell està a propet de la meva illa, però encara no podria ni cridar "terra a la vista".
Surto de l'habitació per anar al bany, però abans de tornar al llit m'escapo un moment al menjador per veure les vistes, ja han apagat la sínia. Ara podria estar a qualsevol pis de qualsevol racó de la ciutat de Barcelona, s'ha acabat l'erotisme, he tancat els porticons de fusta de les finestretes del carrer Balmes. I inevitablement em sento sola, perquè ni ell ni ella sabran mai com he realment viscut l'experiència que tots dos m'han regalat.