La sorra de Bagdad

Deien que la sorra de Bagdad era pols d’or. Alguns pensaven que això només era una mentida inventada pels comerciants per vendre als estrangers flascons de sorra a un preu molt elevat. No anaven desencaminats. Tanmateix, tampoc no estaven del tot equivocats aquells que deien que els grans de sorra del desert eren les restes d’un gran palau.

Aquells que ho deien no tenien cap nom, però tothom els coneixia. Era fàcil trobar-los voltant pel desert, agafant sorra amb les mans i deixant-la escapar entre els dits. Els seus mocadors corrien quan el vent bufava. Només vivien per recordar. Per recordar una època que no havien viscut i que potser mai no va succeir. Els ciutadans curiosos, la majoria nens i vells, a vegades se’ls hi acostaven per saber més sobre el palau que va convertir-se en sorra daurada.

Segons el que deien, aquest palau que ningú no era capaç d’ubicar en el temps va pertànyer a un gran sultà, amb qui ni tan sols el rei Minos ni els faraons d’Egipte es podien comparar. Era tot d’or i estava ple de jardins exuberants que feien olor de mel, a tarongina i a llimona; on ningú gosava parlar per no interrompre el rumor de l’aigua. Excepte les donzelles, que reien altives perquè no tenien res a envejar de les paradisíaques hurís.

Als que rondaven pel desert se’ls il·luminaven els ulls quan parlaven de la grandesa d’aquells temps, de la prosperitat, de la bellesa i el luxe… Miraven el desert com si al costat del riu Tigris poguessin veure com s’erigia el palau. Qualsevol diria que el seu cor bategava extasiat fins que els nens o els vells els preguntaven per la resta de la història. Llavors recordaven que allò ja no era més que una llegenda, i decebuts, continuaven narrant.

Tant comparar-se amb els déus i els herois de les grans civilitzacions va portar al sultà i a les donzelles a pensar que eren eterns. Però com la resta de mortals, el sultà va morir deixant darrere seu una estela d’hereus arrogants. Les donzelles es van encongir i arrugar mentre les hurís romanien belles. Els rius que corrien pels jardins es van assecar, les flors blanques, petites i aromàtiques van acabar trepitjades a terra i les taronges es van podrir. Finalment, el palau va desaparèixer del desert i de la memòria dels homes.

Així com acabaven d’escoltar la història, els nens i els vells tornaven al basar de la ciutat a veure els comerciants vendre flascons de sorra als estrangers a un preu molt elevat. Als que rondaven el desert els devorava la nostàlgia mentre es consolaven mirant el riu Tigris. I el vent xiulava entre la sorra daurada de Bagdad.