L’hora del te

Ve a casa i prenem el te. El meu marit a vegades es queda treballant a l’ordinador, assegut al sofà. Altres vegades se’n va i després torna. I unes altres, es queda amb nosaltres. La Valèria i jo prenem el te. La Valèria té els dits fins i llargs. Les ungles són d’un color rosat pàl·lid, delicades. Arriba, ens fem un petó a la galta. Ella té sempre la galta molt freda, també a l’estiu. Mai parlem de com ella fa l’amor amb el seu marit, però per la manera en què deixa la bosseta del te a dins la tassa, estic segura que el seu marit li posa i li treu a cops sense adonar-se que la pell dels seus malucs és tan fina que deixa veure, no només les venes, sinó com la sang corre a través d’elles. Jo els malucs no els hi he vist mai a la Valèria, però quan remou el sucre dins el te amb la cullereta platejada, les venes del canell se li tornen d’un blau fosc intens i estic segura que la dels seus malucs es torna igual quan ella i el seu marit fan l’amor.

El meu marit, quan es queda, parla amb la Valèria igual que jo parlo amb les veïnes a l’ascensor: li pregunta molt sobre el temps que fa. La Valèria respon gairebé sense paraules, mira dins la tassa del te i somriu traient una mica d’aire pel nas. Quan ho fa, sap que l’estic mirant i jo penso que és igual a Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffany’s. El meu marit segueix fent preguntes sobre la pluja o el trànsit i nosaltres dues prenem el te. La Valèria agafa la tassa amb les dues mans, però sense envair-la, deixant a la vista l’estampat de flors liles que té la tassa i que a ella li agrada tant. Aleshores, s’apropa la tassa a la boca i em mira de reüll igual que Anna Karina mira a Jean Paul Belmondo a Une Femme est une femme. La Valèria pren el te, els seus llavis s’humitegen mentre fa dos o tres glopets seguits i a mi se’m posa la pell de gallina. Aleshores la Valèria escolta les anècdotes que li explico i em mira als ulls fixament. Això m’intimida i ric per coses que no fan gràcia. La Valèria no és d’aquelles persones que toquen, que posen la mà sobre el braç de la gent tota l’estona. Però es queda al meu costat mentre jo rento els plats que hem utilitzat per a l’esmorzar i em frega, quasi sense voler, amb alguna part del seu cos. Per això quan la Valèria i jo prenem el te, les tasses que rento queden tan netes que semblen noves. Jo netejo i ric i ella només riu traient l’aire pel nas, fluixet, com una persona que no ha provat mai una cigarreta. Hi ha un moment en el qual em quedo callada. El del comiat. És quan tot desapareix, fins i tot el meu marit si hi és i la seva veu ens parla. Al costat de la porta la Valèria em dona les gràcies pel te i ens quedem una davant de l'altra. Cap de les dues diu res més. Ens quedem dretes i ens mirem. Aleshores les seves pupil·les es fan grosses i jo no veig res, perquè així, amb el seu cos davant del meu i en silenci, sento que, en aquesta pausa, fem l’amor.