Maletes

Edward Hopper. Hotel Room. 1931. © Herederos de Josephine Hooper / Cortesía de ARS (Artist Rights Society), VEGAP, Madrid, Todos los derechos reservados.

Porto hores sense apartar la mirada d'aquest quadern de records on el meu avi va escriure tantes coses. Ara jo, que gairebé no el vaig conèixer, estic descobrint la seva memòria i a ell. Aquests manuscrits em tenen fascinada, enganxada i molt sorpresa.

M'han arribat a les mans com un regal enmig de la tristor quan he vingut a acomiadar al meu estimat tiet, el que sempre em portava amb el seu veler per ensenyar-me els secrets de l'Atlàntic, aquella porta al món per la que tants van començar els seus viatges. M'encantava seure a l'extrem de proa sentint, amb les cames per fora, com el vaixell, en Nelo, tallava les onades amb força, com qui vol arribar lluny i ha de lluitar contra les adversitats que esdevenen una rere l'altra, amunt i avall... amb més freqüència unes, amb més alçada altres, unes quantes provocades per iots amb més eslora, adesiara per com movem les veles i segons com bufi el vent.

I penso, en la solitud d'aquesta habitació d'hotel, en les poques coses que em farien falta si visqués en un vaixell o si la meva vida no s'aturés enlloc, i que totes hi cabrien en una maleta o dos. Quedarien fora algun barret a posar-se per protegir les idees i unes sabates per trepitjar ferm. Ara entenc per què, des de petita, sempre m'han dit que, a l'hora de vestir bé, el més important són el cap i els peus.

La meva primera mestra a l'escola em va ensenyar un poema on em feia pensar en el que tenia i el que necessitava per fer-li un vestit a la meva nina. No podia faltar-me cap detall, però sobretot havia de tenir en compte allò principal, el que realment importava perquè a la meva joguina no li manqués res i estigués perfecta. Una manera d'aprendre i entendre com a través de les meves accions puc deixar quelcom als altres; com a mínim una etiqueta a la robeta, una marca personal que, cosida amb les pròpies mans, no deixa de ser el resultat del qual un viu i del que el diferencia dels altres. Tantes marques, tantes persones, tantes maletes; totes però s'omplen gairebé del mateix: coses importants i senzilles per imprescindibles i bàsiques.

Tot el que estic llegint ocupa poc, però és molt i, de fet, m'ho puc emportar però no sabria tancar-ho amb contrasenya ni clau. Es pot sentir, tocar, si es vol; i es pot transmetre, carregar, amb cura pel seu valor. És equipatge en si mateix i té pràcticament forma de llibre. Jo el ficaré dins la meva maleta; qui sap si des d'aquesta, que tant de bo tingui la mateixa forma i estigui tan ben feta com la de l'avi, passarà a una altra i a una altra... en un cicle perdurable on poc importi l'espai o el temps. Al capdavall, quan es tracta de viatjar, els adeus poden esdevenir benvingudes i al revés, arribo però alhora marxo. És el sentit del camí el que determina si vaig o vinc, i si els comiats poden esdevenir retrobades quan el que separa la vida ho poden ajuntar els llibres.