RESSENYA - La família
“Sembla que quan parlem dels pares fixem una figura idíl·lica i impertorbable, però avui tenim més que assumit que no sempre és així”
REVISTA WRITER AVENUE
Roser Regolf Cazorla (@lesulleresdellegir)
6/21/20242 min leer
Es diu que a un infant, els vincles amb la mare, però també el pare, el marquen de per vida. M'estreno a l'Avenue amb un tema complex i alhora universal com són les relacions familiars, experiències que cada persona viu des d'un punt diferent del prisma. En la literatura, les dificultats inherents a les relacions familiars s'exploren des de fa segles, pel qual avui se'ns ofereix una biblioteca immensa que aborda el tema des de múltiples perspectives.
Començaré parlant de l'últim llibre que he llegit al respecte i que, a la vegada, representa de forma directa i nua aquesta forma que sento tan meva d'entendre la família: un puntal que aguanta la casa, però que, com tota vivenda centenària, té també les seves esquerdes. “El lloc” d'Annie Ernaux és una brevíssima obra autobiogràfica on la francesa escriu sobre i per al seu pare, recuperant fotografies des d'on parteixen els records. Una història explicada des de la intimitat de la llar, però tan col·lectiva que fins i tot anys després podem veure'ns dibuixats.
Sembla que quan parlem dels pares fixem una figura idíl·lica i impertorbable, però avui tenim més que assumit que no sempre és així. Persones, com tu i com jo, que un dia van veure's embarcats en l'aventura dels fills, potser sense voler-los realment, com passa a “Caure al buit”, de Mercè Mascaró. També n'hi ha que carreguen la motxilla d'un passat que els acabarà marcant, i aquí us vull recomanar “Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres” d'Irene Solà i “Rima” de Rima Batruni, aquest últim pels qui es neguen a entendre que els pares també van ser joves, i potser fins i tot es van trobar amb més dificultats que ells. No podia parlar de llinatges sense esmentar als Caskey, la nissaga familiar protagonista de “Blackwater”. A través de sis llibres, descobrim la individualitat de cada un dels seus membres amb les seves cares més fosques, però sobretot els entenem com a conjunt, un eixam ben estructurat sempre guiat per una reina. Una delícia que m'ha tornat a fer creure en les sagues i el terror. Fins ara us he recomanat llibres amb molta càrrega emocional, molts al voltant de cercles desestructurats, però si una cosa voldria reivindicar és que, malgrat tot, entre la foscor també hi ha escletxes de llum que naixen de compartir entorn. Perquè col·lectivitzar els problemes ens ajuda a aguantar els embats, ho vam aprendre amb el clàssic “Donetes” de Louisa May Alcott, després amb “Creix un arbre a Brooklyn” de Betty Smith i ara ho reafirmen “Hola, preciosa” d'Ann Napolitano o “Quatre germanes: Enid” de Malika Ferdjoukh, relats explicats des de diferents èpoques, que ens constaten que, tot i que la família no s'escull—però sí que es tria—, sovint la que et toca és la que et fa sentir la persona més afortunada del món.