Ressenya sobre l’autora: Laura Pinyol

Que Laura Pinyol és una de les meves escriptores catalanes preferides ja no se li deu escapar a ningú. Fa uns sis anys que em dedico a prescriure i recomanar llibres i “El risc més gran” (Amsterdam, 2018) és un dels més recurrents. Un must que acostumo a recomanar a tort i a dret.

Aquest setembre, amb la tardor, la Laura ha tornat a escriure una novel·la intimista excel·lent. “La tardor és la meva estació preferida. Tot amenaça hivernar, però és com un crit abans de rendir-se”. L’autora tampoc s’ha rendit, i ha escrit una segona novel·la com un petit/gran repte. I és que després de la seva primera novel·la “El risc més gran” no era fàcil. Havia assolit un èxit notable de la crítica i dels lectors/es.

“Material sensible” (Amsterdam, 2024) és una novel·la coral que pivota al voltant de la Marta, una dona de 44 anys que ―davant un fet inesperat― necessita temps i respostes. Davant d’això podem escoltar la veu de cada un dels personatges que l’envolten i li donen vida. Un relat polièdric on els diferents punts de vista dels personatges narren una mateixa situació, però amb diferents mirades. Un ecosistema familiar explicat al mil·límetre. Una teranyina de la qual vas estirant diferents fils. La Marta i en Mat, la Marta i en Santi. Corresponsals de guerra amb valors contraposats. Les seves tres filles. L’Ester i les seves diferències, una germana que colpeix. La Mariona i el Joaquim, els pares protectors, atents, generosos.

Amb temes cabdals al centre del relat, com l’embaràs, el risc, el dol perinatal, les maternitats, els vincles, l’amor... ens parla d’uns personatges vius i, també, dels fantasmes que planen les vides d’aquests personatges vius. Amb escenes costumistes amb una sensibilitat magnífica, en pròpia pell, altament empàtica.

I és que un dels seus secrets és una prosa elaborada i poètica, un to confident que de seguida es fa pròxim als lectors. Aconsegueix que cada nova novel·la esdevingui sempre una obra per enamorar-se i no oblidar.

Afinadora de personalitats, ens parla de les emocions i dels sentiments de cada un dels personatges com un secret molt fi. Amb un intimisme que et fas teu, amb una mirada que no pots abandonar.

“Ningú ve après a viure, eh, ho saps això?”. Amb cites com aquestes que interpel·len qui la llegeix, ens evoca a reflexions vitalment necessàries. I és que, en el fons, tots i totes som “Material sensible”.