Roses

"No mateu roses", ―va llegir.

Ell no només en va matar una.

Aquella primera rosa no estava morta ni era fràgil, va resultar bella i poderosa, com la noia a qui li va regalar; aquella Julieta de Shakespeare, que tindria la mateixa dolça olor amb qualsevol altre nom, es va sorprendre amb el nom d'aquell Romeu un 23 d'abril a la tarda entre llibres d'aventures catalitzades per aquell detonant efímer, la rosa que va agrair i col·locar estratègicament al seu escriptori en arribar a casa mentre pensava, desfent-se dels talons que l'havien mantingut per sobre de l'esperat, com li agradava aquell noi i tot l'alt que era.

Matar una rosa és destruir quelcom valuós: l'amor, la bellesa, la innocència, la vida... Una rosa mor sense aigua, necessita la pluja que cantava Bon Jovi quan deia que també els poetes necessiten dolor per créixer. Aquella primera rosa era vermella, "com la sang de qui està viu", ―va pensar l'Alícia recordant el seu germà mort a qui li agradaven les roses de color groc...

Matar una rosa és fer mal. Per això les roses tenen espines, per defensar-se. A la Maria no li agrada la rosa que li han regalat a la seva amiga, troba absurd el gest i li fa enfadar el significat, però, dins seu, també desitja la mateixa sort per a si mateixa. Es pregunta si l'amor és intrínsec als problemes i com poder veure bellesa en l'adversitat, mentre una ordre li demana que marxi ja... i ella s'aguanta les ganes de trobar respostes mentre les llàgrimes se li eixuguen soles.

Matar una rosa és posar un final a alguna cosa especial perquè, bellesa i mort, ambdues provoquen emocions que porten a decidir i actuar de manera significativa. Quan l'Eric va veure la rosa que li havien regalat a la nostra protagonista va decidir competir. Lluitar per la bellesa, per l'objecte del seu desig, i estar disposat a la mort, amb un rival i un nom. Dels dos finals possibles, la pitjor opció per al millor és enviar un missatge al mòbil com a primer indicador del secret que guardes... I és que a les flors se les ha de mirar i olorar!!

Matar una rosa és tancar un projecte fent realitat una il·lusió. Arrencar una rosa del terra on creixia amb un propòsit, on es preparava, i enfrontar-la a la realitat, no deixa de ser un símbol de l'èxit assolit, que representa tot l'esforç i serveix per agrair el que tot plegat suposa: decidir-se, definir-se, reafirmar-se... Mentre passeja entre llibres i roses, en Roc no para d'inventar històries al seu cap, des de tragèdies dignes de ser representades al Teatre d'Epidaure fins a guions per a teatres musicals de Broadway. S'ha trobat un amic acompanyat d'una noia que no coneix i, després de saludar-los, ha pensat en les il·lusions compartides que un espera que siguin reconegudes i ha decidit començar a escriure un llibre que es pugui regalar junt amb una rosa l'any vinent.

Matar una rosa és perdre per guanyar. Els desitjos reprimits, els conflictes latents, les fortaleses... Tot cau en pro d'un benefici més gran al voltant d'un moment compartit. Es perd la vida d'una efímera rosa per guanyar una eterna vida infinitament significativa. Rebre una rosa és sentir el valor que un té a través del sacrifici que un altre fa. Perd i guanya el cavaller que no en sabia de coratge i n'aprèn, la dama que no confiava en l'amor i en rep, i fins-i-tot el drac que, al cap i a la fi, no n'entenia d'aquestes lluites... Regalar una rosa és oferir el que un és per començar un altre ser.

"Mateu roses", ―va començar a escriure.